miércoles, 27 de enero de 2010

Centenys


...de excursión con el nuevo juguete de Jubi, por el Pla de L'Estany...

lunes, 25 de enero de 2010

Bicicleta playera

... y Agus surfeando, toda la mañana al fresco y patas arriba, espero que no me roben....

jueves, 21 de enero de 2010

De Luto

...y está de luto porque se la quierenn llevar con "arte" a otra parte,que mierda¡¡¡

martes, 19 de enero de 2010

El gato de Begergue


...el gato salta,corre,tiene frio al pisar la nieve,pero el perro no lo atrapa,que listo es el gato.... ¡perro otro dia será¡

¿Barcelona o Benidorm?

viernes, 15 de enero de 2010

Sombra


Casa Ardiaca en el Barri Gotic vigilada por Sta: Llúsia

Sofa y Manta


Sofa: Canapé ancho y cómodo.
Manta: Prenda suelta de lana o algodón,tupida y ordinariamente peluda,que sirve de abrigo,principalmente en la cama.
Estas son las definiciones de Sofa y Manta en el Nuevo Diccionario Ilustrado Sopena.

Y sigo yo ...sofa y manta,objetos que envuelven al Principe de la Barceloneta (según ASA) en sus momentos de descanso verbal .

sábado, 9 de enero de 2010

Baño a 6ºC



...y después de la sauna un baño en la piscina de agua salada a 6ºC de temperatura ambiente es un placer...

viernes, 8 de enero de 2010

El Balcón


...y este podría ser el balcón de los horrores..

jueves, 7 de enero de 2010

L´Aventura és L´Aventura por Xavier Moret





Aspirants a tuaregs d’honor:
Jaume Aràjol
Lluís Bosch
Agustí Carbonell
Xavier Moret
(amb la col.laboració estel.lar de Mustafà, àlias “El Pestanyes”)

Viatge del 9 al 20 de novembre al Tassili Hoggar i al Tassili N’Ajjer, al sud d’Algèria.
Prèvia 01. Bar Salvador (un dimarts de principis d’octubre)
Mentre el Bosch i el Moret estan menjant un conill amb samfaina, connecten el retrovisor i es posen a parlar de viatges pendents:
Bosch: “Jo sempre he tingut ganes d’anar a les muntanyes de l’Hoggar, al sud d’Algèria. Vaig estar a punt d’anar-hi als anys 90, però ho vam anul.lar perquè hi havia problemes a la regió”.
Moret: “¿I per què no hi anem ara? Ets jubilat i tens tot el temps del món”.
Bosch: “¿Tu vindries?”.
Moret: “I tant! El desert sempre m’ha atret”.
De fons se sent el Miquel que crida: “Boooote! Gibraltar español!”. Al cap d’uns minuts el crit s’ha transformat en: “Visca Catalunya lliure de botiflers!”. Uns italians se’l miren amb cara de no entendre res.
Uns minuts després el Bosch truca al Carbonell, que s’apunta al viatge des de Galícia, sense pensar-s’ho ni un segon. Al cap i a la fi, també està jubilat. Quan li fem notar que allà no hi ha bars ni hotels de 5 estrelles, respon, solemne: “L’aventura és l’aventura”.

L’endemà és l’Aràjol qui diu que també ve. Ha estat aquest estiu a Senegal, d’on ha tornat embruixat, i no se sap resistir a la nova crida de l’Àfrica.
El Fancelli s’interessa pel tema, però quan li diem que farem bivac al desert i que per la sorra corren escorpins, ho deixa córrer. A Itàlia aquestes coses no passen.
Prèvia 02. Bar Salvador (tres setmanes després)
Han passat els dies i ja hi ha acord en l’itinerari i el calendari: volarem a Tamanrasset el 9 de novembre; des d’allà recorrerem en un 4x4, amb xofer i cuiner (l’aventura és l’aventura, sí, però no som tontos), uns mil kilòmetres de desert, fins a Djanet. Des de Djanet volarem a Barcelona el 19 de novembre. Total: 11 dies amb grans dosis de desert i se suposa que d’aventura.
L’Aràjol farà els 50 anys al desert i la família li ha regalat per avançat una càmera Canon G-11. Està que no s’hi veu de cap ull i al Salvador fa fotos de tot el que belluga.
Comentaris sentits a El Periódico i a El País:
• “¿El Carbonell, al desert? Però si ell està fet per menjar ostres i beure vins cars en una terrassa de París o de Venècia?”.
• “¿A l’Hoggar aneu? Allò semblarà l’Hoggar del Jubilado”.
• “Van dos jubilats, un transplantat de fetge i un hipertens al desert i...”.
• “¿El Bosch al desert? ¿Què farà tan lluny del mar un navegant com ell”.
Comentari del Vicenç de la Barceloneta:
• “Esteu bojos! Al desert no hi ha res! Us segrestaran i us degollaran”.
Comentari del Miquel del Salvador:
• “Jo poso el whisky perquè us el beveu al desert a la salut del Bar Salvador”.

Ves per on: ja tenim sponsor! No és ni Nike ni Adidas, però s’agraeix l’aportació (llàstima que després no es concretarà i quedarà en whisky virtual).
El Rafa Carbonell, portat per l’amor fraternal, decideix fundar la ONG Sacs Sense Fronteres i ens aconsegueix quatre sacs Ferrino que resisteixen fins a 37 graus sota zero. Segur que no passarem fred, però no queda clar si els sacs són a prova d’escorpins.
Dia 1 (9 de novembre). Barcelona-Alger
Cita a l’aeroport de Barcelona. Vol tranquil amb vent de cua i arribada a Alger a les 14 hores. Primer disgust: un policia torracollons li requisa al Bosch els prismàtics, al.legant que és “material militar” (els recuperarà quan torni del desert) i ell, generós, decideix contribuir a la noble causa algeriana donant també el seu GPS.
Després ve un màster en aprenentatge de la lentitud. Les hores passen lentes en un aeroport. Per matar el temps, anem unes quantes vegades de l’aeroport internacional al nacional... i del nacional a l’internacional (són ben bé 5 minuts cada vegada), mentre ens anem espolsant els pesats que ens ofereixen canviar dinars en negre. Al final, treiem dinars dels caixers automàtics o canviem als bancs. Què hi farem: som uns clàssics.
A l’aeroport no hi ha consigna i anem amb les maletes amunt i avall. A fora, plou a bots i barrals. Cau una bona tempesta. Ni pensar-hi d’anar a treure el cap a Alger.
Mengem menjar d’aeroport, fem un te, caminem, mandregem, llegim, mirem les quatre botigues fins a saber-nos-les de memòria, sopem menjar d’aeroport, repassem la gent... i observem que gairebé tothom va vestit de negre o de gris (és com una foto en blanc i negre) i que aquest aeroport té un misteri: no hi ha taxis. Com que no tenim res millor a fer, li preguntem a un home amb gorra que és al taulell d’informació.
Home amb gorra (rient, com si li haguéssim fet la broma del dia): “¿Taxis? I tant que n’hi ha! El que passa és que van pintats de molts colors diferents”.
Nosaltres: “¿I per què no en veiem?”
Home amb gorra: “Són una mica més enllà, però n’hi ha moltíssims!”.
Nosaltres: “Dintre de deu dies arribem a les 4 de la matinada. ¿Hi haurà taxis a aquesta hora?”
Home amb gorra: “A aquesta hora més que mai!”
L’home torna a riure. Ja veus, li hem alegrat el dia amb les nostres coses de guiris.
Quan per fi passem el control dels passaports, al Carbonell i a l’Aràjol els revisa un policia tant a fons, fent un clar marcatge a l’home, que sembla que els tregui a ballar.
L’avió surt a les 10.15. Està molt brut i amb el seients trencats. Creuem els dits: Si els motors tenen el mateix manteniment, estem arreglats... Sorpresa: l’avió va ple de xinos! ¿Serà que la gent del sud d’Algèria tenen trets orientals? Al final es resol l’enigma: els xinos fan carreteres per tota Àfrica i Tamanrasset no en queda al marge.
Nota 1: Entre els xinos hi ha almenys un lampista que no para de jugar amb els interruptors.
Nota 2: Els xinos tenen gana. Es mengen les galetes resseques que ens donen sense deixar-ne ni una engruna, tot i que són pura pedra.
Aterrem a Tamanrasset (Tam per als amics), en una pista que sembla il.luminada amb espelmes. Som l’únic avió. Fa 15 graus, fresqueta. La Lluna és mora, com un croissant o un tall de síndria, però en comptes d’estar de costat, la meitat visible és la part de baix. Fa pensar en les vinyetes del Corto Maltès.
Esperem les maletes en una sala ínfima. A Tam és obligatori anar amb guia; si no en tens, et tornen cap a Alger. Tothom va trobant el seu guia i nosaltres ens quedem sols en un racó, com el pobre nen de l’orfanat que no té ningú que l’adopti. A la fi, per sort, apareix un personatge amb xil.laba i turbant que ens anuncia que és el nostre guia. Es diu Mustafà, té 43 anys i somriu per sota el bigoti. No és de moltes paraules, però ens entra bé.
Pugem a un Toyota 4x4 i travessem Tam a la llum de la mitja lluna. Tot és tancat: sembla una ciutat fantasmal, amb cases baixes mal acabades, tamarinds a les voreres i una pàtina de sorra del desert per tot arreu. Curiosament, el primer dia ja queden fixades les posicions de tot el viatge: el Moret seu al davant, de copilot. Al darrere, Carbonell va al mig i Bosch i Aràjol als costats. Una aliniació estel.lar.
Parem en una casa a mig fer de tres pisos, als afores. No es pot dir que sigui un hotel, però almenys té habitacions amb matelassos pel terra. Res de llits, tauletes de nit, miralls, armaris i altres mariconades prescindibles. Pel que es veu, dormir aquí forma part de l’aprenentatge de la duresa del desert. Ja se sap: l’aventura és aventura...
Dia 2 (10 de novembre). Tamanrasset-Mt. Assekrem


Ens llevem amb un sol que enlluerna. El paisatge que es veu per la finestra és desèrtic, amb cases a mig fer, carrers plens de sorra, nens que van a l’escola, dones amb la cara tapada, cotxes atrotinats, garatges que semblen galliners i una línia de muntanyes pelades al fons. Tot és esgrogueït, cobert d’un tel de sorra del desert.
Admirem l’arquitectura de la casa on hem dormit, amb una columnata bonsai i una total absència de mobles que confirma que Ikea no té sucursal a Tam. Ens dutxem i esmorzem amb Mohamed Kherrazi, l’amo de l’agència Takialt. Orgullós, ens ensenya una portada de L’Express on figura entre els 100 personatges que fan que Algèria es mogui. L’home no té àvia.
Kherrazi: “¿Inseguretat aquí? (riu). Això ho diuen els que fan negoci amb la seguretat per vendre protecció”.
Moret: “Però el 2003 van segrestar trenta turistes”.
Kherrazi: “Sí, però tot és un gran negoci. Ara el desert està molt tranquil”.
A les 10 sortim amb el Toyota i parem a Tam a comprar coses indispensables: aigua (84 ampolles de litre i mig per 10 dies; és a dir, 3,1 litres per persona i dia), fruita, dàtils... i turbants. Tres de nosaltres ens el comprem de 3 metres de llarg, però l’Aràjol dobla l’aposta: 6 metres! Ell no vol ser un tuareg de pa sucat amb oli; ha estat a Mauritània i sap que, per ser un tuareg amb dos collons, has de dur com a mínim 6 metres. Sortint de la botiga, incomprensiblement, els botiguers ens continuen saludant com si fóssim guiris (a l’Aràjol també, malgrat els 6 metres de tovallola que porta enrotllats al cap).
El Mont Assekrem és a 86 kilòmetres. Hi anem d’entrada per una carretera asfaltada (cosa dels xinos, segur), però l’alegria dura poc. Als afores de Tam es transforma en una pista polsegosa que empitjora per moments. El Mustafà condueix bé i de pressa, en silenci, concentrat. Només quan ve un tram perillós es desconcentra per culpa de les preguntes absurdes del Moret. Diu que la pista és bona. En fi, és l’aventura...
Travessem sota un sol d’injustícia paratges desèrtics plens de pedres de totes les mides (algunes amb forma descarada de semaler), pugem i baixem muntanyes i al cap d’unes tres hores arribem amb la boca seca al refugi de l’Assekrem, una esplanada amb unes quantes casetes de pedra molt bàsiques. Som a uns 2.500 metres d’altura i l’interior de les cases és precari, però almenys hi ha matelassos. Una mica més amunt hi ha l’ermita del pare Foucault, que ell mateix va construir el 1911 (el van matar a Tam el 1916).
El paisatge és desolat, sense vegetació, però poderós i solitari... si no fos que de sobte arribem cinc cotxes de la policia. Ens diu el Mustafà que escorten a uns parents de l’ambaixador americà. No acabem d’identificar els parents, però per les mirades que els polis dirigeixen al culet gloriós d’una noia alta i prima, deduïm que deu ser la filla de l’ambaixador. La vigilància és implacable: no li perden el cul de vista.
Ens trobem una caravana de sis 4x4s que vénen de Bilbao. Són una dotzena d’homes i una dona, tots vestits d’aventurers. Reflexió: Per als de Bilbao venir a l’Assekrem deu ser com fer un tomb pels afores de la ciutat, o una excursió de cap de setmana.
El Mustafà ens fa un bon dinar, fem una migdiada i pugem a l’ermita. Un cop dalt, a 2.780 metres, la vista és espectacular: un panorama circular de muntanyes de formes molt diferents: pics, agulles, pedraforques, altiplans... Amb llum de posta és preciós.
Nota: Diu Frisson-Roche a L’appel du Hoggar (1934) que una llegenda tuareg afirma que al cim de muntanyes com l’Assekrem hi ha jardins secrets i sirenes que atreuen els viatgers. La realitat és que de jardí, res de res; de sirenes, com no siguin les dels cotxes de la policia...


L’ermita és petita, amb un racó biblioteca on hi ha el diccionari tuareg-francès de Foucault i un resum de la seva vida en vint idiomes, entre ells el català. El pare que ens ho ensenya, Édouard, porta 37 anys fent l’eremita i ens diu que hi ha un pare Ventura que és català i que en porta 6. El tercer eremita, un polonès, se n’ha anat uns dies a Tam, suposem que per desintoxicar-se de solitud o per rearmar-se de valor per tornar.
A la sortida, coneixem el pare Ventura Puigdomènech (Leandre per al Bosch, que diu que fa cara de dir-se Leandre). Té 53 anys i és de Vic. Ve de pagès i diu que aquí se li ha curat el mal d’ossos i s’hi troba molt a gust. “El que volia el pare Foucault era viure amb la gent d’aquí, sense intentar convertir-los”, diu. Els eremites d’ara fan el mateix: conviure amb els tuaregs i ajudar-los. De tant en tant, quan necessita alguna cosa, el Ventura se’n va a Tam a peu: són 65 kilòmetres, que es fa en només un dia. “Vaig lleuger, sense equipatge, perquè ja sé on trobar aigua”. L’únic problema és haver d’esquivar els nòmades tuaregs: “Són tan acollidors que si em veuen munten una festa de tres dies, maten un cabrit i em fan emportar les parts que no ens mengem”.
Antologia de frases històriques del Ventura:



“Nosaltres fem el mateix que els tuaregs: donem lliçons d’amistat i d’acolliment”.
“D’aquí a 15 anys no quedarà ni un nòmada. Millor, així els vells podran ser atesos com cal i els nens escolaritzats”.
“Els diners ho embruten tot”.
“Quan arribo a Vic el primer que faig és beure’m una cervesa freda”.
“Aquí segueixo els partits del Barça amb una petita ràdio. La final de la Champions la vaig escoltar amb uns amics catalans, però els vaig demanar que no fecin xivarri, per respecte al pare Édouard. Amb el primer gol, però, va ser inevitable: vam fer uns crits que van ressonar per tot arreu”.
“És curiós: aquí tinc pà i tomàquets, però mai penso a fer-me un pa amb tomàquet”.
El Ventura ens ensenya, satisfet, el terreny aplanat i la cisterna que ha fet per recollir aigua de pluja (15.000 litres en pocs minuts). També ens mostra la caseta que ell mateix s’ha fet amb pedres; deu fer 2 x 3 metres i té una finestra estel.lar amb vistes al Pedraforca local. Al petit pati hi té una col.lecció de pedres en forma de cor.

Ens invita a un te a la casa comunal i després ens convida a no perdre’ns la posta de sol. És espectacular, sense núvols i amb un aire nítid que retalla els perfils de les muntanyes. Per aplaudir fins a fer-se mal a les mans. Llàstima que sigui ple de francesos cridaners...
Comentari unànim de les franceses: “C’est magique!!”. Ho diuen tant que sembla que sigui una lletania obligatòria.
Sopem al refugi. Molt bé (el Mustafà és un bon cuiner), però ens quedem amb les ganes de fer una cervesa. Hem anat a parar, com el capità Haddock, al temible País de la Sed.
A les 9 ja som al llit. A la nit fa fred, uns pocs graus sobre zero, però els sacs Ferrino es porten molt bé. Llàstima que un parell de puces donin senyals d’una vida no desitjada.







Dia 3 (11 de novembre). Assekrem-Tamanrasset- Ued In Dalegh.
Tocava llevar-se a les 5 per pujar a la muntanya i veure la posta de sol des de les altures, però preferim quedar-nos al llit. L’aventura és l’aventura, sí... però dormir tampoc està gens malament. A més, queden més dies de desert que llangonisses.
Veiem sortir el sol des de baix, amb una càlida llum entre rosa i groga. Les muntanyes van apareixent, retallades per l’aire fred fins a formar una escenografia wagneriana. És preciós, magique.
Esmorzem i baixem un tros a peu per la pista i per fora la pista. (Carbonell: “Aneu amb compte, que ens perdrem!”). Descobrim pedres rares i racons on l’aigua fa créixer herbes i plantes del desert. Caminar fa que la mirada sigui més atenta.
De tornada al cotxe, anem cap a Tam fins que ens desviem per anar a un oasi ple de verd i aigua. El Bosch s’hi banya en pilotes, sense fans ni paparazzi a la vista, tot i que l’Aràjol li roba una foto en exclussiva. El Carbonell es refresca la cara. Ah, l’aventura...
Quan tornem a l’asfalt, ens notem la pell més foguejada, barba de tres dies i pols per tot el cos. Devem semblar uns tuaregs de cap de setmana.
Ens dutxem a la casa de Tam i dinem amb el Mohamed Kherrazi, que ens obsequia amb dues notícies d’impacte i un parell de sorpreses de superimpacte. Anem a pams. Les notícies: va ser guia de Theodore Monod, el mític autor de Camelladas, el millor llibre que hi ha sobre el desert, i va col.laborar amb el París-Dakar. Les sorpreses: ens treu, com si fos un mag, una cervesa fresca Heineken i una pedreta de haix.


L’Aràjol li agraeix amb llàgrimes als ulls i l’abraça fins a l’extenuació.
Nota: Al pare Ventura el Mohamed li diu pare Aventura. Sembla coherent.
Dinem bé i marxem cap a les 15 hores en direcció a Djanet. Per al llarg camí som dos cotxes: el Toyota on viatgem els quatre i el Mustafà, i un Nissan atrotinat de suport amb dos nois anomenats Mohamed. Una guerba (dipòsit de pell de cabra) penja del lateral del Toyota amb aigua fresca.
Nota: La Guerba és un híbrid de cantimplora i nevera.
La caravana es posa en marxa sortint cap al sud-est sense passar per Tam, per pistes en bon estat. Es confirma que al Mustafà li agrada córrer. Diu que condueix per aquestes pistes des dels 18 anys i que ara en té 43. Fa 25 anys que passa per aquí: fa la impressió que fins i tot les pedres el saluden quan passa.
El cotxe de suport punxa, però canvien la roda mentre nosaltres anem a visitar una cascada. El Bosch fa l’imprudent i, empès pels seus gens d’escalador, fa el cim i el perdem de vista, mentre el Carbonell pateix. De tornada, li regala un consell que es convertirà en mantra del viatge: “Baixa de cul, baixa de cul!”.
Anem per l’ued a la sortida de la cascada, mentre ens apuntem mentalment que els ueds són les autopistes del desert. Hi passa aigua potser una setmana l’any, però ara mateix és una pista ampla i sorrosa per on el Mustafà condueix com si fos al París-Dakar.
Sortim de l’ued i, després de travessar una zona muntanyosa plena d’acàcies, burros i camells, arribem cap a les 17 hores al ued In Dalegh, on muntem el primer campament. El lloc, en una corba de l’ued, és maco i la llum de posta tenyeix les muntanyes del color de la mel (o, millor, del whisky). El Bosch es lliura amb desfici a la seva passió secreta: fa un pou amb les mans a la sorra per buscar aigua. I en troba! (si arribem a saber que té aquest do, no hauríem comprat tantes ampolles d’aigua).
El Mustafà fa un foc a la sorra, retira les brases i hi posa la massa de la taguela o pain du sable. L’Aràjol s’emociona: “És com ho descriu el Monod a Camelladas!”. El tastem i és bo, amb una crosta molt dura. El Mustafà trenca en silenci el pa per fer-ne molles; les posa en una palangana i hi afegeix salsa. “Això és per a nosaltres, els treballadors”, ens avisa. “Necessitem energia per tirar endavant”... Els guiris, per molt aventurers que siguem, es veu que no necessitem tanta energia. Ens serveix tajine i aubergínies. Bon sopar, però mirem de reüll les migas dels obrers.
És la primera nit de bivac. Muntem “l’habitació”, amb els quatre sacs molt junts, sobre l’ued i prop d’un arbre, i ens estirem per descobrir un cel ple d’estrelles, amb una Via Làctia que sembla que tingui relleu. És un cel esplèndid, gloriós, amb una lluna mora amb copyright Corto Maltès. El Bosch, després de beure un glop de whisky i de fumar, descobreix el primer satèl.lit i estrelles fugaces. De cop, salta l’alarma: No trobem l’Óssa Major! ¿On és? Quanta raó tenia Manolo Escobar: “¿Dónde estará mi carro?”.
La conversa al llit és digna d’uns cinquantons com nosaltres: parlem de les pastilles que ens prenem cada dia (per la tensió, per evitar efectes secundaris del transplantament, pel que sigui...), dels problemes de pròstata que ens fan llevar-nos a pixar a la nit i del mals d’esquena i de genolls. No ho podem negar: tenim una edat i estem una mica espatllats. Però, malgrat tot, l’aventura és l’aventura... ¡i ja som a l’Hoggar del Jubilado!


Dia 4 (12 de novembre). Ued in Dalegh- Tassili Hoggar.
Ens llevem a les 7. El Bosch ens treu un pes de sobre: cap a les 4 de la matinada ha vist el Carro. No és que no hi fos, és que estava amagat.
Un racó per on passa una riera es converteix, per unanimitat, en el primer wàter oficial del viatge. Allà fem les primeres donacions per contribuir a fertilitzar la regió.
Esmorzem, ho recollim tot, engeguem l’expedició i parem molt aviat en un pou prop de l’ued a omplir garrafes d’aigua. Del no res apareixen tres dones per vendre souvenirs. La que va de blau surt proclamada Miss Desert per majoria; el Carbonell, però, vota la de negre. Sempre portant la contrària... En qualsevol cas, té mèrit, ja que gairebé no els veiem la cara.

Nota: Té raó Monod: “Els pous, al desert, són en certa manera la plaça pública”.
Poc després parem a fer llenya a l’Ued al Argar, on hi ha unes acàcies molt temptadores. Com a bons jubilats, o aspirants a jubilats, anem comentant les incidències del Mustafà i els Mohameds, que ataquen l’arbre armats amb destrals... És el més semblant a anar a veure les obres de l’AVE que hi deu haver per aquí a baix.
Forta calor i sensació de desert, encara que tampoc és una calor com la d’agost a casa. Al.là apreta, però no ofega... Som lluny de Tam i no ens creuem cap cotxe. Comencem a tastar la soledat del desert.


A l’ued Foutesse el Mustafà navega per la sorra. Estem voltats de roques brillants i negres, arrodonides, que sovint semblen amuntegades per un gegant. Sembla una pedrera ben organitzada: hi ha piles de pedres grans, de petites... És fascinant!
Passem per una tomba tuareg, amb cercles de pedres perfectament posades al mig del no res. Els tuaregs enterren la seva gent allà on mor: els nòmades no tenen cementiris, no en poden tenir perquè no paren quiets. Després s’imposa l’aparent monotonia del desert; aprenem a distingir la sorra tova de la dura, a malfiar-nos dels miratges, a calcular distàncies, a distingir les bones acàcies... i a assaborir l’aventura.
A les 11 parem a dinar sota una acàcia d’ombra poderosa. S’hi està bé i corre un aire fresquet. El Mustafà para la taula (és un dir; són unes tovalles posades a terra) damunt la sorra. A fora tot és desert, amb un paisatge que reverbera i amb les muntanyes al fons.
Nota 1: Les acàcies són les estacions de servei del desert.
Nota 2: A la nit, el Mustafà dorm estirat a les tovalles, tapat amb mantes. Com es pot veure, són unes tovalles multiusos.
Conversa tendra del dia:
• Carbonell: “¿Us heu fixat en les pestanyes tan llargues que té el Mustafà?
• Jaume: “Perdona que t’ho digui, però a tu t’estan sortint uns rínxols al clatell que també són la mar de bonics”.

A la sortida, el Mustafà s’enamora d’una acàcia resseca i parem a fer-ne llenya. Estira el tronc amb un cable lligat al 4x4 i, un cop arrencat, el remata amb destresa a cops de destral, maça i escarpa. La feina ben feta no té fronteres, sí senyor. Si fóssim en una plaça de toros, li llençaríem els barrets en homenatge... O els turbants.
14 hores. Acaba la plana desèrtica d’In Brom i entrem per la porta del Tassili, un pas estret que desemboca en un paisatge únic (oh, la la, c’est magique!): un desert de roques negres i dunes (això és el que vol dir Tassili), amb l’Ued Tarabouine al mig. El lloc és fantàstic. Parem, pugem a una duna, contemplem un gravat rupestre d’un ós formiguer i sentim la calor i l’emoció de caminar pel desert. El Bosch fa el rècord d’alçada i baixa enamorat de les dunes (les dones, de moment, les té aparcades).


Nota: A mesura que t’enfiles a una duna perfecta, la sorra s’esllavissa i la perfecció s’esvaeix. És com a la vida: quan pugis a una duna no miris enrere.
El ued està una mica verd, perquè no fa gaire que ha plogut. Les plantes de més èxit són les trancas, més que res pel nom. Diu el Mustafà que fa set anys va veure el ued ple d’aigua (deu fer un kilòmetre d’amplada), amb herbes tan altes que tapaven el 4x4.
Travessem unes dunes amb perícia numerera del Mustafà i arribem a Youfouhaket, zona de roques i dunes molt ben posades. Si algú hagués dissenyat un Parc Temàtic del Tassili, no li hauria sortit millor. Muntem el campament en un part arrecerada, amb les agulles d’una Sagrada Família natural al fons, i contemplem admirats com el Mustafà passa el rasclet per la sorra. ¿Ens està aplanat la sorra perquè hi dormim bé? ¿Ho fa per motius estètics?... Doncs, no! Ens diu quan li preguntem que està buscant un mp3 que va perdre aquí fa una setmana. Decebedor: Tecnologia, 1 – Poesia del desert, 0.
Moment tendre del dia:
El Bosch li ensenya al Mustafà com fer un nus mariner. El Mustafà ho observa amb un desinterès evident i se’n va sense fer-li cap cas. Pel que es veu, els tuaregs no són partidaris dels nusos.
Passegem en 4x4 pels voltants del campament. El Mustafà condueix com un boig per les dunes (és evident que l’excita el desert) sense importar-li que les pestanyes se li omplin de pols. Veiem roques amb formes curioses: d’elefant, cocodril, tortuga, eriçó, xampinyó, semaler... Fins i tot ens sembla veure’n unes amb forma de llauna de cervesa i ampolla de vi, però no: és un miratge. Continuem al País de la Sed. Veiem unes pintures rupestres amb elefants, pous excavats a la roca... i roques que es van autodestruint a poc a poc fins a convertir-se en sorra del desert. Tota una lliçó filosòfica que el Carbonell, mirant l’horitzó resumeix amb veu tremolosa en unes paraules carregades de poesia: “Quina merda que som!”.
Caminem una estona cap a les agulles (“Baixa de cul, baixa de cul!”) i descobrim estranys símbols tuaregs gravats a la roca. Aquest país és ben misteriós!
A l’hora de sopar, es disparen els nervis: tenim el Mustafà en zel perquè sospita que al campament del costat ha hi ha unes gaseles franceses i ha decidit anar a fer una exploració. Passen les hores sense cap senyal d’activitat a la cuina.
Carbonell (al Moret): “La culpa és teva, perquè al migdia li has dit al Mustafà que ens feia massa dinar!”.
Bosch: “Tens raó! I ara ha decidit suprimir-nos el sopar”.
Moret (acorralat): “Jo no li he dit res d’anul.lar el sopar”.
Aràjol: “Amb les coses de menjar no es pot fer broma!”.
Per uns segons sembla que el Moret corre el risc de ser linxat, però al final al Carbonell se li acudeix una solució imaginativa i poètica: es posa a ballar per cridar l’atenció dels cuiners. En un primer moment, l’únic que aconsegueix és que els Mohameds se’l mirin intrigats i amb cara d’estar-se preguntant què fa aquest boig. Al final, però, el ball nocturn fa el seu efecte i passats uns minuts el sopar ja és a taula i torna la pau al grup.
A mig sopar, el Mustafà torna decebut del campament del costat. “Hi ha tres franceses, però són unes carcasses”. (carcasse igual a carrossa).
Bevem whisky, fumem i a dormir. Hi ha moltes mosques i el rellotge del Bosch indica que estem a 20 graus. Les converses, a part de records nostàlgics i anècdotes laborals, giren sobre tres temes estel.lars: les apostes sobre la temperatura que fa, les pestanyes del Mustafà i les consideracions al voltant del pes, textura i color de les deposicions.
Nota: L’avantatge de cagar al desert és que pots contemplar les defecacions sobre la sorra quan acabes. El desavantatge és que no pots tirar la cadena.
Dia 5 (13 de novembre). Tassili Hoggar: De Youfouhaket a Youfaghlal.
Gran sortida de sol per celebrar que avui l’Aràjol fa 50 anys.
A les 8 sortim per travessar llocs estranys plens de roques estrambòtiques, regions pedregoses, dunes... fins arribar a l’ued de Toufarled, amplíssim. A l’altra banda sorgeix un paisatge lunar, amb moltes pedres i roques escampades entre la sorra daurada.
Fem una parada en un arc de pedra. El paisatge és cada vegada més maco, amb roques estrambòtiques i sorra daurada. És com una ciutat petrificada fa mil anys per la maledicció d’algun mag poderós i implacable. No hi ha ningú: només roques negres i sorra, molta sorra. És com si les roques haguessin perdut la pell i s’anessin desfent mica en mica. Veiem formes de cares, de vaixells, de bolets i, en especial l’Aràjol, de semalers. És formidable anar avançant en el 4x4 per la sorra, entre el laberint de muntanyes, amb unes roques que semblen revestides de pell d’elefant o d’una cuirassa rovellada i esquarterada.
Entrem en una gran cova, catedralícia, on volen les orenetes. Allà es registra el moment tendre del dia:
• Bosch (al Mustafà): “Qui sap si aquestes orenetes han emigrat fins aquí des de casa meva...”.
El Mustafà, per tota resposta, es gira i se’n va. Pel que es veu, no és home ni de nusos ni de poesia. O no té química amb el Bosch.
Uns moments després, el Bosch descobreix una zona de sable rouge (sorra roja), però ningú li fa cas. Quan ho diu el Mustafà, en canvi, tothom ho celebra.... Tothom menys el Bosch, que rondina que ell ho ha vist abans i, com a reacció de protesta, comença a trobar-se malament. Pel que es veu, els mocs del Mustafà el porten a la depressió.
El Bosch fa una roda de premsa uns minuts després per confirmar que no es troba bé: malestar general i ardor d’estómac. Encarreguem arròs blanc al Mustafà (també per a l’Aràjol, que va fluix) i sortim d’excursió mentre els Mohameds paren la taula entre les roques per dinar en un lloc anomenat Tranfasà. Caminem fins a un promontori des d’on es veuen, de lluny, les agulles que recorden la Sagrada Família. El lloc impressiona per la desolació; és un desert de roques inhòspit, però molt atractiu. El Bosch, estirat a terra, murmura les últimes voluntats. “No em faria res morir-me aquí”, diu, “sempre que em feu una bona tomba tuareg, amb uns quants cercles de pedres al voltant”.
El Carbonell està tan content i tan en forma que balla entre les roques. I ell que havia de ser el punt feble del grup... Li diu al Bosch que és perquè li ha xuclat l’energia. El Bosch, confirmant la cosa, deixa anar un trist gemec de protesta.
L’Agustí, mentre dinem entre les roques, deixa anar la frase del dia:
“M’agrada la merda. Em sembla que no em canviaré de roba i no em dutxaré mai més”.
Nota: El desert embruteix, però com que la calor és seca, ni suem ni fem pudor (almenys de moment).
Després de dinar sortim en cotxe cap a Toufaglal, una regió de roques i sorra que figura entre les més maques del Tassili Hoggar. Fa la impressió que passem prop d’una manada d’elefants petrificats, i per un bosc de semalers gegants. Impressionant. És com si naveguéssim per un gran mar de sorra amb illots de roques que semblen les restes d’una ciutat encantada. Hi ha roques en forma de pobles, castells, torres, cavallers... Som en un meravellós món perdut, a anys llum de la civilització.
Pugem a algunes roques per disfrutar d’una visió panoràmica, i anem a veure una guelta (pou excavat a la roca, ple d’aigua). Acabem la tarda, mentre el Bosch agonitza, veient unes pintures rupestres en un racó que diu el Mustafà que s’omple d’aigua quan plou.
Muntem el campament davant d’unes roques semaleres, en homenatge als 50 anys de l’Aràjol, i cap a les 5 deixem el Bosch en el seu llit de mort i pugem a una muntanya rocosa per contemplar la posta. L’espectacle és magnífic: un mar de sorra ple de roques gastades, erosionades per l’aigua i pel vent... És com un paisatge mort, deshabitat, abandonat per la història. Fa la sensació que amb els anys totes aquestes roques s’aniran desfent i tot quedarà convertit en un immens desert de sorra, en un no res. Ja ho diu el filòsof Carbonell: “Quina merda que som”.
Sopem sopa de llenties i truita i el Carbonell ens dóna una impagable lliçó d’anatomia:
• Carbonell (al Bosch): “No pots menjar estirat perquè se’t quedarà tot a l’esternon!”.

Després, per estimular el Bosch, ens obsequia amb pernil de Jabugo i una llauna de ventresca de tonyina. Quan ja som al llit mirant estrelles i apostant sobre la temperatura, el Mustafà ens diu que hem de venir tots, que ens vol ensenyar una cosa especial. Fins i tot fa llevar al moribund del Bosch.
La sorpresa és un bonic pastís amb una espelma per celebrar els 50 anys de l’Aràjol. L’ha fet portar des de Tam per un guia amic seu. Li cantem el Cumpleaños feliz i el Jaume declara a la premsa: “Je suis emocioné. C’est le mieux cumpleanées de ma vie”.



Brindem amb suc fred (ni rastre de cervesa o de xampany) i ho rematem a “l’habitació” amb whisky i un porro. L’ungla de lluna fa que el cel sembli tenir més estrelles que mai.

Dia 6 (14 de novembre). De Youfaghlal a Tadanet
Ens llevem amb vent fresc i 20 graus. El Bosch ha decidit no morir-se aquí, almenys de moment. Diu que es troba millor. Deu ser que ha llegit una frase del Monod que diu que “viatjar pel desert és el més semblant a navegar pel mar”. Fem l’habitual torn de deposicions comentades i el Bosch deixa anar una reflexió que demostra fins a quin punt s’ha recuperat: “Escatalògics com som els catalans, és estrany que no hi hagi un concurs de caganers, amb control de pes i textura”.
Esmorzem i sortim cap a Tadanet. Primer anem per una pista de sorra entre les roques, però de seguida el Mustafà fa pujar el cotxe per un pedregar que diu que van arreglar fa uns anys uns quants xofers, treballant durant quinze dies, per no haver de fer una gran volta. Desemboquem a un ued per on una manada de camells avança en filera prop de les roques. És una imatge de somni, com a càmera lenta... La sensació és la d’estar avançant cap al no res, molt lluny de tot.
El Mustafà li diu rient a l’Aràjol que, ara que ha fet 50 anys, ja és una carcassa. Li dóna un copet a l’espatlla, però l’Aràjol no li veu la gràcia per enlloc. Què hi farem: tots som unes carcasses...
Travessem una plana immensa i blanca entre el Tin Tarabpuine i el Tadent. En unes dunes hi ha un cotxe destrossat pels militars. Diu el Mustafà que hi portaven tabac de contraban i que, com que la frontera amb el Níger és a prop, per aquí és ple de contrabandistes. El Bosch revisa el cotxe per veure si queda algun paquet de tabac.
Travessem un desert sorrós, ample i monòton i acabem parant en un pou on hi ha uns italians refrescant-se. De nou Monod: “El pou és la plaça pública del desert, el lloc d’encontre”. Quan se’n van els italians, tres aguerrits membres de l’expedició es dutxen amb una galleda foradada. L’aigua és freda. El Moret es limita a fer racons i el Mustafà a pentinar-se les pestanyes.

Dinem sota una acàcia i marxem cap a Tadanet. Parem al poble del mateix nom, l’únic del camí. Hi ha unes poques cases, amb prou feines unes vint famílies i hortets protegits amb unes barreres d’espines que són com búnkers vegetals. Es veu que abans hi havia aquí un destacament militar; ara sorprèn veure com encara hi viu gent.
Coincidim amb uns alemanys. Un d’ells li pregunta a l’Aràjol si fa molt que som per aquí. L’Aràjol, que va amb turbant, es confon de paraula en anglès i li diu que “only five years...” (en lloc de days). L’alemany se’l mira sorprès, admirat de la seva modèstia.
Les dones del poble, amb la cara tapada per vels negríssims, venen espantadors de mosques, bosses de tela i bosses fetes amb la pell de la fennec, la guineu del desert.
Nota: El Carbonell i el Bosch es confirmen com “la extraña pareja” del viatge. Són com el Jack Lemon i el Walter Matthau: si un diu negre, l’altre diu blanc. S’enganxen sovint, però la discussió dialèctica dura poc acaba sempre amb somriures i abraçades. Coses de tuaregs...
Continuem per l’ued fins arribar a una zona plena de pedres de formes estrambòtiques, com un Stonehenge natural. Enmig de les roques hi ha uns camells posant amb elegància, com en un anunci de Camel. Anem fent ziga-zagues entre les roques fins que el Mustafà troba un bon lloc per acampar, en una zona de roques rodones que semblen pilotes gegants. El lloc és preciós, un altre desert diferent, i més amb llum de posta.
Reflexió del Bosch: “A Chamonix devia haver-hi molts chameaux”. El Mustafà, però, continua ignorant-lo.
Pugem a una muntanyeta. El Bosch, recuperat, descobreix unes herbes la mar de divertides que són com rellotges de sol que, empeses pel vent, dibuixen un cercle a la sorra del voltant. Ens hi pixem de riure... La integració al desert va bé. La prova és que el Carbonell, que camina descalç per la sorra, diu: “És que jo ja sóc mig tuareg”.
L’Aràjol, el gran recol.lector del grup, recull pedres de colors i formes curioses, i també cagallons de diversos animals. Serà una carcassa, però és tan sensible...
Quan ja som als sacs, entre les roques per protegir-nos del vent, sentim el soroll d’un motor que s’acosta. El Mustafà apaga el focus i el motor passa de llarg. Millor: podrien ser contrabandistes o bandits. Uf! Encara que, ben mirat, si ens segrestessin podríem editar un diari que es podria dir La veu dels segrestats. Tenim compaginador, director d’art, fotògraf i redactor... L’equip complert: només falten els segrestadors.

Dia 7 (15 de novembre). De Tadanet a Erg Admer
Ens llevem amb una nova tanda d’apostes sobre la temperatura que fa. Guanya el Carbonell, que deu tenir un termòmetre amagat: 8 graus. Això ja és fred!
Sortim a les 8.30, però es creua en el nostre camí una acàcia gran i resseca, de formes sinuoses, i el Mustafà no pot resistir la temptació. Parem a fer llenya durant una hora. L’Aràjol vol ajudar, però l’ignoren: als tuaregs el que és dels tuaregs, i al guiris el que és dels guiris... I als guiris, per molt que tinguem cor tuareg, aquí, ens agradi o no, ens toca mirar com treballen els moros. És el que té l’aventura de pagament...
A les 11 entrem a l’Ued Tiririne: amplíssim, sorrós, monòton, amb molts miratges que ens fan creure que avancem cap a un gran llac. Tot sembla igual: és un paisatge sense atributs ni referències. Per un moment sembla que hem perdut la ruta, però el Mustafà fa unes quantes giragonses i torna al bon camí. Diu que en 25 anys només s’ha perdut dues vegades, per culpa de la boira. Millor: no ens faria cap gràcia perdre’ns per aquí... Aventura, sí, però fins a cert punt.
A les 12 parem a dinar sota un tamarind. Fa calor. 49 graus al sol. Uf! Ja devem ser en el segon curs d’aprenents de tuaregs.
Continuem per un paisatge monòton, fins que descobrim al fons el mar de dunes, Erg Admer. Impressionant, únic. El deixem a la dreta i avancem entre miratges que ens fan pensar en el mar i en els nusos mariners del Bosch que tan fluixa li porten al Mustafà.
15 hores: Parem al peu del Mont Tiblis. L’Aràjol i el Moret pugen fins a un promontori, i el Bosch fa el cim per demostrat que està recuperat... El Carbonell es queda a l’ombra fumant un cigarret i parlant amb el Mustafà. Les coses han tornat al seu lloc: el Carbonell ja no li xucla l’energia al Bosch i es dedica a mirar com el Mustafà i els Mohameds juguen a una cosa semblant a les dames. El tauler és senzill de fer: fan sotets a la sorra. Les peces són pedres o cagallons de cabra.
Voregem les dunes fins que el Mustafà entra per una pista que s’obre pas entre la sorra. Al cap d’uns minuts, amb dunes a banda i banda, atura el Toyota, desinfla les rodes i es prepara per assaltar l’Erg Admer. Engega, accelera, posa el cotxe a 100 per hora en uns segons, amb el cos inclinat endavant i les pestanyes en punta, molt concentrat, i ataca decidit la gran duna. Pugem com un coet, fins que trobem un tros de sorra arrugada pel vent on el 4x4 comença a trontollar. Anem fent bots fins que el Mustafà, sense aminorar la marxa, es desvia cap al bon camí. Després accelera fins arribar a una confluència de dunes que és on acamparem. Uf! L’adrenalina ens ha pujat al màxim i l’eufòria es desborda. Ens encanta aquest lloc, ens adonem que som uns privilegiats de ser aquí, al mig de l’Erg Admer, al mig del gran mar de dunes. Ah, l’aventura!
Mirem on mirem, tot són dunes d’arena fina, groguenca, que el vent fa voleiar a la part més alta, com si jugués a despentinar la duna. Des de dalt, veiem com les nostres petjades desencadenen petites esllavissades d’una sorra que és com aigua. Som al País de la Sed, però tot és tan meravellós que perdem la noció del temps.
Diu Monod: “El desert no serà mai un lloc d’horaris massa precisos, de programes establerts amb precisió. Aquí, on tan fàcilment es perd la noció del temps, al mig d’un oceà de dies idèntics i monòtons, és imprudent fixar amb massa detall la manera de passar el temps”.
Frase del dia i del viatge:
• Carbonell (des de dalt d’una duna, contemplant la immensitat): “Som un àtom de merda!”.
No és Monod, però déu n’hi do la densitat filosòfica.
A l’hora de sopar, diu el Mustafà: “Si no mengeu cuscús amb sorra és que no heu estat al desert”. Tots correm a tirar-nos una mica de sorra al plat, com si fos sal.
Fem bivac al peu de la duna. Avui hi ha lluna nova i es veuen més estrelles que mai. Ni una ombra de contaminació lumínica. Comptem cinc satèl.lits i una dotzena d’estrelles fugaces. El termòmetre marca 11 graus i el whisky i els porros s’acaben. Una esperança: Potser a Djanet trobarem cerveses.
Des del primer dia, el Carbonell té una esterilla que es posa al costat del sac i fa servir de tauleta de nit. En una mostra de generositat, la talla en tres trossos perquè tots tinguem tauleta de nit. Dóna gust: això ja sembla un hotel de luxe! No és un 5 estrelles, però tenim la immensa sort de dormir sota una cúpula de 5 milions d’estrelles.
Dia 8 (16 de novembre). D’Erg Admer a Essendilène i Tikoubaouine.
Ens llevem amb 8 graus, entre les dunes, però informa el Bosch que durant la nit hem arribat a 6 graus. Fa fred. La sortida del sol entre les dunes és espectacular. Sortint de la fosca va prenent presència el mar de dunes, amb les muntanyes al fons. Allà és on hem d’anar, a l’altra banda de l’oceà de sorra que ens acull.
El Bosch camina fins a un racó llunyà on es veu una taca blanca: en torna amb unes quantes pedres per a la col.leció de l’Aràjol. Un parell d’elles, blanques i amb forma de tronc buit, coincideixen amb la descricpió que el Monod fa dels coprolits, caca de cocodril fossilitzada. Gran troballa que participa de les dues col.leccions de l’Aràjol: la de pedres rares i la de cagallons interessants.
El Mustafà s’arrissa les pestanyes i sortim a tota velocitat per les dunes fins arribar una pista que s’obre pas entre el mar de sorra. Ja som al Tassili N’Ajjer, prop de Djanet. Tornem a veure muntanyes rocoses i negres, com les del Tassili Hoggar. Ha estat una bona travessia: pel camí hem vist molts tipus diferents de desert i no hi ha hagut cap moment que no valgués la pena.
Enfilem unes quantes dunes més i a les 9.30 desemboquem en una carretera asfaltada que d’entrada sembla un miratge. És com un anunci de final de trajecte: l’aventura s’esvaeix... Per allargar el moment, però, el Mustafà circula durant uns minuts per la sorra, seguint la carretera però sense entrar-hi.
Acabem rendint-nos i tornant a l’asfalt, però l’abandonem poc després per desviar-nos cap a Essendilène, un congost ple de baladres i tamarinds. Punxem una roda (deu ser per culpa de l’asfalt, que no és bo per als 4x4) i ens aturem poc després sota una gran acàcia. Amb un guia anomenat Ibrahim, de poques paraules i moltes mosques, anem caminant per al congost fins arribar, a través d’un bosc de baladres, a un guelta (un pou de vint metros de fondo excavat a la roca per recollir-hi aigua). L’Aràjol s’hi vol banyar, però li diuen que està prohibit, que no es pot embrutar l’aigua. Sorprèn la prohibició, ja que l’aigua està tan bruta que no pot estar-ho més.
Dinem sota l’acàcia a Essèndilene i tornem al Toyota per anar cap a Tikoubaouine, una zona de roques i sorra que recorda el Far West (només hi falten els indis a la carena) i on hi ha una gran tomba tuareg en el vessant de la muntanya que sembla una pista per extraterrestres. El Mustafà atura el 4x4 prop d’un arc de roca i passegem per aquest lloc increïble que recorda el Tassili Hoggar i on no ens estranyaria trobar en qualsevol moment a l’Indiana Jones o al Corto Maltès.
Muntem un campament prop de les roques, en un lloc apartat, i passegem pels voltants: roques i sorra. Màgia i una soledat relativa, ja que a prop hi ha un altre campament i es veuen un munt de roderes.
Escriu Monod: “Els anuncis de viatges cronometrats -“Visiti el Gran Desert. El Sàhara en quatre dies, vuit hores i deu minuts. Preu, 3.895 francs, caceres de lleons, passeigs en camell i propines incloses”-, només es referiran sempre a certs trajectes en autobús per dues o tres pistes clàssiques, sembrades ja de llaunes de corned-beef i culs d’ampolla. El veritable Sàhara quedarà eternament indemne”.
Si això ho escrivia als anys trenta, ¿què diria ara?. Però, en fi, l’aventura és l’aventura...
Mirem les estrelles des del llit: tenim una excel.lent visió de la Via Làctia. Cada dia muntem millor “l’habitació”. Trobarem a faltar aquests cels quan tornem.
Dia 9 (17 de novembre). De Tikoubaouine a Djanet i a la base del Jabbaren.
Ens llevem a quarts de 7, amb 6 graus. Fa fred, però s’aguanta bé.
A les 10 anem cap a Djanet, cap a la ciutat, cap a un lloc on hi tornarà a haver cotxes, gent, cobertura de mòbil... Abans de sortir del Tassili, però, ens aturem a mirar unes pintures rupestres: uns caçadors estilitzats, de color vermellós, que recorden l’arquer que serveix d’emblema a l’editorial Seix Barral.
Quan tornem a l’asfalt, el Mustafà es corda el cinturó i me’l fa cordar a mi. Segur que hi havia molt més perill abans, quan anàvem pel desert, però les normes són les normes. Hem tornat a la civilització, a un món de policies i funcionaris que posen multes.
Nota1 : L’aventura es disol quan arribes a l’asfalt.
Nota 2: Les carreteres asfaltades són les muralles de la modernitat.
A les 11 arribem a Djanet, un poble de cases blanques agrupat prop d’un oasi ple d’horts i palmeres. No és estrany que, venint del desert, els nòmades associessin els oasis amb el paradís. Hi ha botigues amb pocs productes, un barber gandul, un hotel xungo i una cafeteria a mig gas. Xafardegem a les botigues, comprem algun record, ens connectem a Internet i deixem passar les hores a la cafeteria. No tenen cervesa, per variar; ni whisky. Li diem al Mustafà que miri d’aconseguir-ne al mercat negre, però a l’hora de dinar ens sorprèn amb una Coca Cola de dos litres freda. Quan li diem que no és ben bé el mteix, riu i tira enrere les pestanyes.
Nota: ¿De què serveix tornar a la civilització si no hi ha cervesa fresca? L’aventura no s’acabarà fins que abandonem el País de la Sed.
Dinem a l’ombra d’un tamarind, als afores, com si la ciutat ens fes por després de tants dies de desert. Després de dinar anem al hamam, als banys àrabs.
Hi ha hamams amb encant, hamams més o menys dignes, hamams higiènics, hamams psè psè... i hamams com el de Djanet. Per dir-ho suaument: té un fort color local. Per entendre’ns, és a anys llum del Club Natació Barcelona, seu social del Carbonell.
El Bosch es dóna de baixa (prefereix el cafè, encara que no tinguin cervesa) i hi anem els altres tres. Ens despullem a la sala d’entrada, decorada amb imatges de La Meca, fins quedar-nos en calçotets, ens emboliquem amb una tovallola esfilagarsada i entrem a la sala de banys. Bé, el nom de “sala de banys” és massa il.lustre: no hi ha claraboia, com als hamams de Turquia, ni finestres que il.luminin mínimament; ni marbres ni bancs on relaxar-se. Tot és fosc, territori d’ombres. Hi ha cinc o sis homes asseguts al terra que es van tirant aigua per sobre amb un cubell. Ens miren amb curiositat. ¿Què hi fan uns guiris en un lloc com aquest? Per la paret passen dues tuberies a la vista, brutes i rovellades: una d’aigua calenta i una d’aigua freda. Si vols un massatge, t’estiren al terra mateix, allà on conflueixen les aigües brutes de tots els clients, barrejades amb la suor, i un massatgista sense identificar es dedicar a estirar-te les extremitats i a rascar-te la pell per treure’t tots els macarrons del cos. No sembla gaire higiènic, la veritat. Fem racons asseguts a terra i sortim de la sala als pocs minuts; ens canviem i tornem al carrer, a la llum del dia. No es pot dir que haguem estat a un spa de luxe, però almenys estem relativament nets i ens hem tret la pols del damunt.
Retrobem la resta del grup i el Mustafà ens presenta l’Elias, el guia que ens guiarà demà a l’altiplà de Jabbaren, on hi ha pintures rupestres. Són unes 9 hores d’anar i tornar, amb una forta pujada, cosa que fa que el Carbonell es doni de baixa. L’Aràjol dubta. Ha fet 50 anys i ja no és com quan en tenia quaranta-i-tants.
Muntem el campament al peu del plateau de Jabbaren, que és impressionant, com un món perdut que no té res a veure amb la plana. Està voltat de roques i sembla inexpugable, com una gran fortalesa, però hi ha una escletxa amb una tartera que és per on pujarem l’endemà.
Sopem cuscús per agafar energies, comptem satèl.lits i estrelles fugaces. fem donacions diverses a la mare natura (bon pes i bona textura), l’Aràjol ens deleita amb una sessió musical... i a dormir.
Dia 10 (18 de novembre). Jabbaren-Djanet-La Vache Qui Pleure.
Ens llevem a les 6 amb 6 graus de temperatura. Fred i mandra. L’Aràjol anuncia que ha pres una decisió meditada: no pujarà. “No vull cansar-me tant per anar a veure unes pintures”, diu. “Em quedo a fer companyia al Carbonell”.
Esmorzem de pressa, carreguem el cotxe i el Bosch i el Moret van cap a la base del plateau amb el Toyota. A les 6.30 comença la caminata. És fosc encara, però la llum del primer sol il.lumina el cim de la muntanya. L’Ibrahim avança en silenci entre les pedres, amb el Bosch i el Moret al darrere.
Sortim de 1.270 metres i l’aproximació és molt lenta. Cansa caminar per les pedres desiguals. Al fons es veu l’esquerda per on pujarem, la porta al Jabbaren. Quan arribem al tros que puja de debò ja són les 7.30. Pugem en ziga-zaga, entre les pedres i amb un fort pendent. Per sort el guia té mal al genoll i es para de tant en tant a descansar. Ja va bé tenir un guia coix. Al final el pendent s’accentua, però aconseguim fer el cim a les 8.30. Som a 1.780 metres i només ens queda un tros pla i un petit coll fins arribar als 1.925 metres.
La vista des de dalt és panoràmica, de cosmovisión, amb una sucessió de turons rocosos a sota, en primer pla, i el mar de dunes d’Erg Admer al fons.
Caminem per un paisatge rocós, sense vegetació i gairebé sense terra. Només hi ha roques negres i rovellades. Al cor del Jabbaren entrem en un laberint de roques foradades, mig trencades, amb baumes als baixos que formen aixoplucs naturals. És allà on hi ha els milers de pintures. Són precioses i n’hi ha de tota mena: antílops, vaques, óssos formiguers, cavalls, gossos, homes amb flexes amb siluetes allargades, com escultures de Giacometti. Emociona mirar-les.
En una bauma hi ha una dona asseguda, amb el cap cobert amb un vel. Està copiant les pintures en un quadern rudimentari. Ens explica que és belga i que fa trenta dies que camina per aquestes terres. Està fascinada per aquest món perdut. Abans ha estat al desert del Tadrart, que diu que és preciós. Ha pujat aquí amb el guia, un noi ajudant i una amiga; duen tres burros amb la càrrega i han acampat a prop.
Veiem figures i més figures. Tot el Jabbaren és com un gran museu a l’aire lliure. Algunes de les pintures estan esborrades pel pas del temps o perquè cau la capa de pedra on són. És un món fascinant i efímer, com les dunes del desert.
Hi ha restes de campaments tuaregs en algunes baumes i coves, amb murs de pedres apilonades, però ara no hi ha ningú.
Descansem i dinem en una bauma, a l’ombra. Posem el rellotge al sol: 51 graus, rècord del viatge. Mirem de fer una migdiada, però les mosques són emprenyadores. De sobte, apareix el guia i ens anuncia que les senyoretes del campament del costat ens conviden a fer un te.
Moret: “Vinga, som-hi”.
Bosch: “Tinc son”.
Moret: “No passa cada dia que et convidin a te al desert. Apa, aixeca’t”.
Al final el Bosch s’anima i hi anem. Una de les belgues s’ha dedicat a fer caminets de pedres davant del campament, a urbanitzar-lo. Sota la bauma hi ha l’altra belga, una escultora de nom ridíciul: Gigi. Davant del campament hi ha una gran roca amb forma de cap de serp o de guerrer galàctic.
L’escultora diu que està encantada i que ve a Àfrica a aprendre, ja que Europa li sembla un continent gastat. Ens ofereix te i cacauets i comenta que a Bèlgica no té ni cotxe, ni rentadora ni tele... En fi, que viu en ple segle XIX.
Moret (assenyalant el Bosch): “El meu amic viu en un barco a Barcelona”.
Belga: “Ah”.
Bosch (amb posat somiador): “Navego pel Mediterrani”.
Belga: “A mi només m’interessa l’oceà”.
L’escultora es desentén del Bosch i ens ensenya la llibreta que s’ha fet ella mateixa, amb uns dibuixos fets amb boli no gaire reeixits. El que fa gràcia és que viu com una viatgera anglesa del XIX, però amb menys maletes.
A les 14 hores iniciem la baixada. El sol cau ara molt fort i notem l’escalfor al cap. A les 16 hores retrobem per fi la resta del grup. Ha estat cansat pujar al Jabbaren, però ha valgut la pena.
Mentrestant, el Carbonell i l’Aràjol han fet vida a Djanet: compres, estones al bar sense cervesa, un passeig per l’oasi, una visita al museu... L’Aràjol s’ha intenta tallar els cabells i afaitar-se al barber, però o hi havia cua o li deien que anaven a tancar. Resultat: continua amb la mateixa barba d’aventurer.
Anem a la cafeteria. Aquesta nit juga Algèria un partit decissiu contra Egipte i passen molts cotxes amb banderes i gent excitada. Al cafè preparen la tele per veure el partit.
El Mustafà, ignorant l’eufòria, condueix cap a l’aeroport i es desvia per la sorra fins a les roques on hi ha el gravat de La Vache Qui Pleure. Hi arribem amb llum de posta i admirem la vaca amb llàgrimes als ulls. ¿Per què deu plorar la pobre vaca?
Muntem el campament no gaire lluny i contemplem una posta de sol “magique”, amb gran varietat de vermells i grocs. És una posta allargada, com solen ser a l’Àfrica, amb els perfils de les roques i els arbres ben retallats. Ho enyorarem quan siguem a casa.
Sopem al peu de les roques i anem a dormir molt d’hora, ja que a les 12 hem de sortir cap a l’aeroport per registrar-nos a l’avió que surt a les 2.40 de la matinada.
Dia 11 (19 de novembre). La Vache Qui Pleure- Aeroport de Djanet- Djanet.
Sortim cap a l’aeroport, mig adormits, cap a mitjanit. A última hora, l’Aràjol, generós com sempre, decideix donar la seva impressionant col.lecció de cagallons d’animals a la terra que els ha vist néixer. Qui sap si algun dia acabaran en un museu...
A l’aeroport ja hi ha grups de gent, barreja de locals i de turistes italians. Aviat corre el rumor que el vol es retardarà. L’aventura és encara l’aventura.... Què hi farem!
Nota1: Air Algérie és, com tantes aerolínies africanes, Air Peut Être o Air Maybe.
Nota 2: Un aeroport africà podria ser acceptat com a sinònim de cul de sac.
Passen les hores i ningú ens informa de res, però el taulell de facturació no obre. Seiem a terra, i hi acabem estirats, mirant de dormir. Impossible: les rajoles de l’aeroport són mil vegades més dures i fredes que la sorra del desert... i, a més, aquí no hi ha estrelles per compensar la incomoditat. L’aeroport és l’avantsala del final de l’aventura.
Cap a les 6 corre la veu que no hi haurà vol fins a les 5 de la tarda. Es veu que tots els avions d’Air Algérie han estat desviats cap a Khartum per portar els seguidors de l’equip de futbol en el partit decissiu. Despertem al Mustafà, que està dormint al cotxe, i decidim anar a buscar un hotel per descansar a Djanet, almenys fins a la tarda. El panorama es complica, perquè amb el retard perdem el vol de connexió amb Barcelona. El Carbonell truca a l’agència perquè ens ho arreglin. A veure què fan...
Entrem a l’Hotel Zeriba, al centre de Djanet, cap a les 7 del matí.
Moret (al recepcionista, que s’acaba de llevar): “¿Tenen habitacions?”
Recepcionista: “Us en podem donar dues de simples”.
Moret: “M’imagino que cada simple té dos llits”.
Recepcionista: “¿Has vist mai una habitació d’hotel sense llits?”
Li diem un adéu emocionat al Mustafà -trobarem a faltar el seu somriure... i les seves pestanyes- i ens instal.lem, fets pols, en unes habitacions xungues on maldormim unes hores. A les 12 paguem, deixem les maletes a recepció i anem a fer un mos. De camí cap a la cafeteria, assistim a l’eufòria: celebren que Algèria va guanyar Egipte per 1 a 0. Estan classificats per al Mundial. “One, two, three...”, criden, “Viva l’Algérie!”.
Dinem arròs i pollastre a l’ast en un restaurant del centre (asseguts en cadires per primera vegada des de fa dies) i veiem com la televisió oficial informa del partit amb una foto del president al costat de les imatges. Que quedi clar qui en treurà profit electoral... Allà ens confirmen que el retard del vol es deu a què els avions han estat mobilitzats per portar els seguidors a Khartum. Simpàtics aquesta gent...
Fem un cafè i una migdiada a la jaima del Zeriba i a les 14.30, en un taxi guarnit amb dues grans banderes algerianes, anem a l’aeroport. Uns italians ens han dit que el vol sortirà a les 19.40, però preferim anar-hi amb temps; no tenim res més a fer a Djanet.
El taxista ens parla amb emoció del gran triomf d’Algèria i de la seva admiració pel Barça, però nosaltres no oblidem que per culpa del partit Algèria-Egipte ens han desviat al vol i ens hem quedat tirats a Djanet.
Taxista: “El Barça és un gran equip”.
Aràjol: “I tant”.
Taxista: “Té grans jugadors: Zidane, Benzema...”
Està vist que la rivalitat Barça-Madrid aquí és relativa i que haurem de fitxar algun jugador d’origen algerià.
A les 15.00 som a l’aeroport. És tan d’hora que encara és tancat. Només hi ha un policia guenyo a la porta. Com que s’avorreix, parla amb nosaltres en un francès macarrònic. Ens diu que la cervesa no és bona, que fumar no és bo, que les dones no són bones... Uf! Estem davant d’un integrista convençut. Parla de Zidane i l’imita llançant una falta amb estil... i donant un cop de cap a un contrari, com a la final de l’Europeu.
Al final ens obren l’aeroport. Estem sols i fins i tot la cafeteria és tancada. Entra el policia a resar i sentim els crits d’”Al.là Akhbar”. Esperem que no se li en vagi l’olla.
Vénen més polis i algun funcionari, però ningú sap quan sortirà el vol d’Alger. Mentrestant, ens distreiem observant el grup dels italians i la seva guia, que juga a fer-se l’adolescent quan ja passa dels 40, segons el Moret, i dels 50, segons els altres. És l’última gran aposta del viatge, però ens quedem sense saber-ne el resultat.
SMS enviat pel Carbonell al Miquel del Salvador: “No tornem. Aquí estem bé”.
SMS del Miquel: “Millor. Visca Catalunya lliure de botiflers!”.
SMS enviat pel Carbonell al Vicenç: ““No tornem. Aquí estem bé”.
SMS del Vicenç (enviat deu vegades al Bosch): “Si us degollen als quatre, és el millor regal de Nadal que puc tenir”.
Conclusió: Dóna gust veure que tenim bons amics que ens esperen a Barcelona!
A les 7, sorpresa: s’obre el taulell de facturació. La notícia és que, tot i haveer estat els primers a arribar, tot i haver obert l’aeroport, som els últims a facturar. Què hi farem: l’Àfrica és així i l’aventura és l’aventura.
La tarja d’embarcament diu que sortirem a les 21.45, però al final ho fem a les 23, vint hores i tres quarts més tard del previst. I tot per culpa del futbol.
Djanet 23.00 – 01.00 Alger.
Tenim un vol tranquil, adormits. En arribar, pels altaveus crida el pilot: “One two three...”, esperant que la gent contestarà “Viva l’Algérie!”, l’eslogan oficial de l’equip de futbol. Però només l’Aràjol contesta... Deu ser que, després del gran retard per culpa del partit, la gent no està d’humor per parlar de futbol.
Sortim de l’aeroport d’Alger amb les maletes i ens trobem una gran sorpresa: Hi ha taxis! Anem en un al Grand Hotel Adghir, situat entre la ciutat i l’aeroport, prop del mar, i a les 2.30 de la matinada ens posem a dormir.
Ha estat un dia llarg i cansat, però deu ser que l’aventura és així. El que ens fot és que encara ningú ens ha donat un diploma que ens acrediti com aventurers del desert. ¿A què estan esperant?
Dia 12 (20 de novembre). Alger-Barcelona.
Esmorzem malament, amb una alimentació de supervivència, i Aràjol, Bosch i Carbonell van a passejar per la ciutat: mar blau, platges brutes, edificis a mig fer, calitja i un mercat que trenca la monotonia del divendres, dia sant per aquestes terres. El Bosch s’emociona veient el seu Mediterrani... encara que hi ha belgues que prefereixen l’oceà. En tot cas, s’ha acabat el mar de sorra!
A les 12 anem en el cotxe de l’hotel a l’aeroport. Sembla que ja ha passat el pitjor, però al taulell de facturació ens diuen que no estem inscrits al vol. Deu ser un error. A les oficines de Spanair, després de consultar-ho, ens diuen que l’agència de Barcelona s’ha equivocat: ens ha reservat places per al 20 de gener, en comptes de per al 20 de novembre. Ja veus: volen que passem el Nadal aquí...
El Carbonell desenfunda el mòbil com si fos Clint Eastwood, truca a l’agència i al final aconseguim places al vol de les 15.15. Uf! Ha anat justa la cosa... Passem l’aduana com uns triomfadors, el Bosch recupera el seu sospitós material de guerra (prismàtics i GPS) i ho celebrem bevent-nos unes cerveses fredes. Després del primer glop, tot sembla tornar a la normalitat. El País de la Sed ja és història...
A les 16.15 aterrem a Barcelona. És l’hora dels adéus. Abraçades, promeses de reunir-nos aviat... i de quedar un dia per trencar-li les cames al graciós de l’agència que s’ha equivocat amb els bitllets. Quan creuem la porta de sortida, ens sorprèn que no hi hagi pancartes i banda de música per rebre als agosarats aventurers del Tassili..., però què hi farem: la societat és així de desagraïda amb els seus herois.
Un taxista antipàtic ens confirma que el viatge s’ha acabat. Tornem a la ciutat, tornem a la rutina, tornem als maldecaps... Aquesta nit dormirem a casa sense fer bivac, sense desert i sense milions d’estrelles damunt nostre. Ja no som els aspirants a tuaregs que hem estat, les pestanyes del Mustafà queden lluny i sabem molt bé que el bon record de l’aventura s’anirà diluint amb el pas dels dies, com les roques del desert es van desfent per convertir-se en sorra... Com diu el filòsof Carbonell, no som res: “Som un àtom de merda”. Per sort, hem tingut la precaució d’endur-nos una mica de sorra del Tassili i ens podrem muntar a la terrassa o on sigui un acollidor desert de butxaca. Això sí, serà una llàstima q

martes, 5 de enero de 2010

El regreso



Después de un año por tierras de Australia,New Zeland y sur de Asia,regresan a Barcelona Laura y Ruben.Ha sido una sorpresa y un regalo de Reyes.Roc también llegó en Noviembre, seis meses en Dunedin,New Zeland.

lunes, 4 de enero de 2010

En Moto


....al cuarto semáforo se mosqueó-un loco me persigue con una cámara-y abandoné.....

domingo, 3 de enero de 2010

Newton in memoriam


....domingo tarde,hojeando "sumo" de Helmut Newton no he podido contenerme y...

viernes, 1 de enero de 2010

Cruce


Esperando el año nuevo....